Comuniques??

La connotació de les paraules és el valor que donem a les paraules i per tant no serà igual per a tothom ni tampoc hi ha un consens social que ho estableixi, sinó que depèn de cadascú i de les que més utillitzi. A classe de COED, se’ns van proposar diferents paraules relacionades amb la brutícia i cadascú havia de numerar-les de “més brutes a menys”; i es va donar una varietat molt gran de rànquings a tota la classe. Per posar un exemple, exposo el meu: en primer lloc vaig posar “impur”, en segon “brut”, en tercer “porc”, a quart lloc “merdós”, em cinquè “ronyós”, en sisè “llardós” i finalment en setè i últim lloc “infecte”. Aquesta la vaig col·locar l’última perquè és l’única que mai havia sentit ni utilitzat. En canvi altra gent posava en última posició “brut”, potser perquè, tal i com diu la paraula, és la més bruta, o perquè desconeixien l’origen de les altres, o simplement perquè era l‘única que utilitzen.

L’homonimització formal consisteix en acostar una paraula desconeguda a una de coneguda, pel so, sense que moltes vegades tinguin res a veure. Com per exemple, diem enciamada, d’enciam, mentre en realitat no té res a veure ja que és ensaïmada.. el homòfons són derivats per etimologia popular, n’hi ha que s’accepten com seria el cas de les estovalles, que de fet ve de les tovalles, però d’anar-ho dient, amb el pas del temps, tothom acaba ajuntant els dos termes i fer que estovalles sigui ja una paraula acceptada. N’hi ha però que no s’accepten com seria el cas de les tisores, en què és començà a dir estisores i ràpidament es va veure que s’havia d’aturar.

Per tal de què hi hagi comunicació cal que hi hagi un llenguatge, ja que és el mitjà de comunicació i expressió per excel·lència que posseïm les persones. Podríem dir que el llenguatge és un mitjà de comunicació molt extens. Podríem dir també que aquest tipus de llenguatge també permet referir-nos a persones o coses sense la necessitat de veure-les o ser-hi presents. El llenguatge comporta creativitat. Amb aquesta llengua organitzem el nostre entorn i exposem les nostres prediccions en diversos graus d’abstracció. Trobem, d’aquesta manera, una il·limitada varietat de percepcions que es veu reduïda a un número limitat de tipus d’objectes i fenòmens. Gràcies a una organització, reducció i endreça de les nostres deduccions, fetes mitjançant el llenguatge, es fa possible la comunicació. El llenguatge és el reflex del nostre entorn.

Sense llenguatge no podríem organitzar el pensament i permetre el discurs abstracte.El llenguatge és també un suport bàsic de la memòria, com que simbolitzem, podem guardar-ho a la ment. Per tant, el llenguatge és un suport bàsic de la memòria, tant en un terreny col·lectiu (llegendes, mites… que es passen de generació en generació), com en un terreny individual (relat de la nostra vida)

Cal trencar el mite de què una imatge val més que mil paraules, ja que el llenguatge guanya amb diferència a les imatges.

El llenguatge és el mitjà o instrument de comunicació més extens de tots els que posseïm; és el factor bàsic que ens defineix com a humans, ja que ens fa possible el discurs abstracte i la parla adreçada als altres. Amb el llenguatge ordenarem tant experiències viscudes per un mateix com de l’entorn.

Així doncs, aquest acte comunicatiu que farem a través del llenguatge, es pot fer mitjançant la lectura, l’escriptura, la parla i l’escolta. Aquestes quatre accions les hem de saber dominar i són les que anomenarem habilitats lingüístiques:

LLEGIR és el procés pel qual es comprèn un text escrit. Llegir = Comprendre. Segons Isabel Solé trobem 4 implicacions sobre el significat de llegir: la primera consisteix en el procés actiu perquè qui llegeix ha de construir el significat del text. El significat del text no és el mateix per qui l’escriu que per qui el llegeix. La segona és aconseguir un objectiu: sempre llegim per algun motiu, per alguna finalitat, n’hi ha molt i molts diferents, que també seran els que determinaran el tipus d’estratègies i el control sovint inconscient que exercim sobre la lectura. La tercera, és el procés d’interacció entre qui llegeix i el text: fent-se seu el text, el lector, a partir de conceptes que ja sap, i alhora adaptant-se al text transformant els seus coneixements previs en funció de les aportacions del text. I la quarta: llegir és el procés de predicció i inferència continu. Qui llegeix formula una hipòtesi sobre el significat del text que llegirà i també de les parts mentre va llegint, això ho farà a partir d’algun element del text, dels seus coneixements previs i interessos, i a mesura que va llegint va verificant o refutant aquesta hipòtesi i, si s’escau, n’elabora de noves, i segueix llegint.

ESCRIURE és el procés a través del qual es produeix un text escrit significatiu. Es treballen diferents aspectes: formals (cal·ligrafia, relació grafia-so, disposició de l’espai), lingüístics (morfològics, lexicològics, sintàctics, semàntics), discursius (tipologia textual: discursiu, informatiu, legislatiu…), propietats del text (adequació, coherència, cohesió, correcció, estil, repertori, variació…), aquests aspectes, especialment el discursiu, són molt importants i caldria treballar-los més.

PARLAR consisteix en expressar el nostre pensament mitjançant el llenguatge articulat de forma coherent, clara i amb correcció i adequació a la situació comunicativa.

ESCOLTAR, és comprendre un text a partir d’engegar un procés cognitiu de construcció de significat i interpretació d’un discurs pronunciat oralment. Saber escoltar i ser un bon oient demana un seguit d’implicacions com tenir un paper actiu i participatiu, un respecte per l’emissor i per les seves idees, un objectiu per intuir què ens vol dir l’altre, saber descobrir els objectius i propòsits de l’orador, saber descobrir i desxifrar les idees principals del missatge i saber reaccionar al missatge i, si s’escau, parlar quan acaba l’orador. 

Utilitzar i/o aprendre una llengua no és només fer servir o adquirir el codi o el conjunt de formes lingüístiques, és molt més, implica adquirir tota una sèrie d’habilitats que orienten sobre com usar aquest codi en les diferents ocasions de comunicació que es produeixen en l’entorn dels qui parlen. La competència comunicativa exigeix no només l’habilitat d’utilitzar una llengua, sinó, a més, de saber-se situar en el context comunicatiu de cada comunitat específica, en les seves formes socials, culturals i ideològiques. Trobem diferents components de la competència comunicativa: la competència lingüística/gramatical, la sòcio-lingüistica, la discursiva i l’estratègica. 

Així doncs, aquestes habilitats lingüístiques, separadament o combinades, són les que necessitarem dominar per garantir una bona comunicació, ja sigui oral, escrita o digital.

Amb la intenció d’ampliar els meus coneixements sobre la comunicació, he agafat com a model un treball fet a classe, amb quatre companyes més, sobre l’Òscar Dalmau, un comunicador que domina tots els actes comunicatius: 

Pel que fa la seva competència comunicativa digital, twitteja molt sovint. La seva activitat en aquesta xarxa es basa en què la utilitza molt, i és molt actiu, també retwitteja tweets de seguidors seus en els quals hi ha imatges de cartells publicitaris, etiquetes, anuncis… on podem trobar errades ortogràfiques catalanes. Fa pocs tweets redactats per ell mateix, ja que es dedica bàsicament a respondre a amics o seguidors que l’escriuen. Una de les seves característiques principals és la seva ironia, que reflexa en els seus tweets, tant els que escriu ell com els que retwitteja.
Pel que fa a la seva competència comunicativa escrita, podem veure que més que com a escriptor, el trobem com a Guionista de programes d’humor per a la de televisió, com Polònia i Crackovia: Veiem clarament reflexat l’humor i la ironia on tota una colla d’actors representen els esportistes i polítics del moment. http://www.youtube.com/watch?v=Fo8J9-zp864 Vam escollir aquest vídeo perquè per una banda es veu el paper de l’Òscar Dalmau com a presentador del seu programa el Gran dictat i alhora en ser un gag del programa Polònia, reflecteix la seva feina com a guionista.
També propietari d’un blog sobre música ja que n’és un gran fanàtic. En el blog podem observar els seu interès cap a la llengua; totes les entrades estan escrites en català, castellà i anglès. La seva gran afició és recuperar cançons antigues del ieiè català i una manera de fer-ho és mitjançant el seu blog.

Sabem que durant una època escrivia setmanalment al diari “Avui”. 
Pel que fa la seva competència comunicativa oral, l’Òscar Dalmau comparteix programa de ràdio amb Òscar Andreu. Hem trobat un vídeo on graven el programa de ràdio http://www.youtube.com/watch?v=f3fjsKShgUg. Un cop més ressalten l’humor i el to irònic. És un programa d’actualitat on cada dia parlen de les notícies del moment però amb un to informal i bromista. Com podem veure en el programa caçadors de bolets http://www.youtube.com/watch?v=ynaDTt4_N8A Òscar Dalmau n'és la seva veu en off. Ell és la persona perfecte per aquest paper ja que el seu to de veu és greu i el seu català és clar i correcte.

Com a cloenda d’aquesta ampliació un pearltrees elaborat pel meu grup, per tal que serveixi com a resum.

reflexionant amb tot plegat... 

Arribo a la conclusió que el fet comunicatiu, malgrat en un principi em semblava espontani i natural, entenc que pel fet que ja el tenim molt interioritzat i normalitzat, té moltes pautes i moltes estructures que no m’havia plantejat i que el converteix en un acte molt més complexe del que preveia a priori. 

Entenc que, efectivament, el llenguatge és l’estructura bàsica del pensament i que el domini de les habilitats lingüístiques són bàsiques per a comunicació fluïda i edificant, que alhora ens permetrà adquirir noves estructures i habilitats… tot plegat és exponencial!