Encara a Súria

Des de Súria una altra vegada intentant fer vacances però no me’n surto gaire… Continuo tenint 18 anys, cursant el meu primer any a la carrera d’Educació Primària, ara, això sí, acabant el dossier d’aprenentatge en forma de blog proposat des del mòdul de Processos i Contextos Educatius II. Espero haver-me’n sortit amb totes les entrades que he anat fent, que us hagin estat entenedores i que, en millor dels casos, us hagin motivat per provar-ne almenys una que desconeguéssiu. En qualsevol cas, a mi m’ha servit per a fer un primer contacte amb totes les noves TIC i alhora compartir-les amb la resta de companys i segur que en els propers mesos i amb el que em resta de carrera n’aniré aprenent més, però d’entrada aquest primer contacte m’ha donat un impuls important per anar-hi perdent el respecte i anar atrevint-me a provar eines noves. D’algunes de les entrades que he fet ja en tenia una lleugera idea, però d’altres les desconeixia totalment. Alhora fer el blog m’ha servit per reforçar les tècniques bàsiques d’estudi i d’agilitat per l’escriptura, la capacitat de sintesi, d’estructuració…

Ampliar les meves entrades m’ha servit per aprofundir i conèixer-les més i el fet d’haver de concloure-les sempre amb una reflexió final m’ha ajudat a tornar-me-les a replantejar i mirar-me-les des d’un angle més crític i amb una mica de perspectiva.

De moment, per aquest any, ja dono el meu blog per tancat, l’any que ve ja ho veurem! Me’n vaig a celebrar-ho!!!

Bon cap d’any des de Súria amb la Beth!

Parlem?

En aquesta entrada us donaré uns consells que et seran de gran ajut per quan hagis de fer una presentació oral. Però aquests consells no me’ls invento jo, ja que tot just n'estic aprenent, per això et vull presentar un llibre que m'està anant molt bé, es tracta del llibre “Com parlar bé en públic” de la Joana Rubio i d’en Fransesc Puigpelat. Aquest llibre ens vol fer veure la importància de saber fer una bona exposició oral i alhora referint-se a tot els altres codis que també hi són presents per tal de que quedi completa i bé. 

Això vol dir que no podem pretendre desenvolupar una habilitat linguística sense tenir en compte les altres. Totes hi són en joc, com tot seguit comprovareu.

En el llibre citat, s'explica:

· Per començar, la importància de la comunicació oral. Preguntant-se si és pot aprendre, això de parlar en públic, o si és més una capacitat innata i immillorable, diferenciant el que és la bona retòrica de la dolenta. La primera dificultat a la que ens exposem a l’hora de comunicar-nos oralment són els nervis, i call saber-los gestionar. Finalment, ens exposa les quatre preguntes bàsiques que ens hem de fer per tal d'assegurar la coherència de la nostra presentació.

· En segon lloc ens explica una mica tots aquells aspectes que cal tenir en compte quan parlem en públic. Per una banda cal tenir present la naturalitat, mostrar una actitud natural i còmode és molt important, així com també saber fer una bona improvització, i donat que dominem el tema que exposem i presentem, hem d’intentar que quedi el màxim natural possible, demostrant així aquest domini i que alhora farà molt més amè el nostre discurs. Com més ho fem, millor quedarà, ja no ens hem de refiar al 100% de la nostra memòria, primer perquè ens pot fallar i per tant refiar-nos-en totalment és perillós, però tenir-ho tot memoritzat o escrit tampoc és bo ja que es notarà més forçat i menys creïble. Per això segurament insisteix en què no ens ho hem de jugar tot a una carta, apostant només amb la nostra memòria i portar-la al límit, refinat-nos-en massa. Per altra banda també ens explica la importància del “feedback”; o sigui, la mirada, l’ntercanvi de mirades. La veu també, encara que no ens ho sembli, és molt important, és a dir, utilitzar un to adequat i una bona entonació segons el discurs. La interpretació que faci l’oïent de l’explicació pot dependre molt de l’entonació i el to que utilitzi el comunicador quan exposi el discurs. Tant la respiració com els silencis són super importants, si no en fem estem dient que tindríem una comunicació sense descans i això pot ser molt dur, tant pels oients com pel comunicador. Per tant, fer varis silencis, és sagrat.

· Cal tenir cura del llenguatge en el que ens expressem. Primer cal tenir clar que el nostre discurs ha de ser clar, precís i breu. L’orador ha de tenir molt clar el missatge que vol transmetre als oients, per així garantir que aquests el rebran correctament i de la mateixa manera. Una tècnica bàsica que se’ns proposa és la d'explicar a base d'exemples. També ens afegeix que una bona explicació sempre pot anar acompanyada de l'humor, i si se sap introduir amb gràcia és el millor ja que es capta més l'atenció del públic. També ens anomena algunes figures retòriques com serien la paradoxa, l’eufemisme, l’antítesi, la ironia, l'onomatopeia, l'asíndeton, la pregunta retòrica, el clímax, el circumloqui, l'hipèrbole, la minimització, la personificació, el sinècdoque, el retardament o suspens, l'anticipació o el recordatori, l'explicació i la repetició. Però, en qualsevol cas, el que és essencial és parlar un català correcte, o bé la llengua amb la que ens estem comunicant, cal dominar-la perfectament.

· El llenguatge corporal, l'actitud que hem de mantenir davant d'un auditori, la posició corporal, la gesticul·lació que emprem, la mirada, el control del cos en cada moment. I el que sobretot encomanen, i crec que és essencial, és començar amb un somriure, tant per tu, que et sentiràs més segur i acollit, com pel públic ja que tindrà més ganes d'escoltar-te i estarà més atent.

·També veurem com hi entra en joc la comunicació digital, recomanant-nos uns tipus de mitjans audiovisuals, més adients segons el tipus de presentació que fem, i alhora com transmetre aquesta informació correctament.

· Hi ha una altra competència comunicativa que cal dominar com a bons comunicadors, i és l'escrita. Per fer una bona presentació oral cal dominar el codi escrit per poder ’elaborar un bon guió, que serà el suport necessari alhora de fer la presentació i que és molt important que el tinguis ben estructurat perquè, el tenir molt volum d’informació és important però cal tenir-la recollida en un esquema o guió, que potser s’acabarà memoritzant, però serà el teu suport, essencial a l’hora d’estrucuturar bé les idees que vols transmetre en la presentació. I no embolicar-te ni repetir-se. En aquest capítol s'explica què és un guió, i el mètode que cal seguir per elaborar-ne un. Per a l’elaboració d’un bon discurs és important la creativitat, i buscar tècniques per estructurar-se’l, com serien: els mapes conceptuals, tècnques per valorar i sintetitzar, saber escoltar que ens expliques aquesta rara virtut, tècniques per a ser més positius, saber veure el costat positiu de les coses que també hi és sempre.

· Tot discurs ha de tenir una estructura, on la introducció i les conclusions són claus, ja que al ser una al principi del discurs i l'altre al final són els dos moment els quals l'espectador està més atent.

· Pren molta importància també el desenvolupament de la presentació oral o discurs, se’ns explica tant per a discursos per informar com per altres dissenyats més per convèncer. S'han d'establir unes pautes d'atenció. Se’ns expliquen les notes, la reiteració: clau en un llenguatge en el discurs i finalment el decàleg del llenguatge oral.

· Per acabar, en el llibre s'expliquen vuit exemples d'altres situacions comunicatives.

1a la conversa de contacte

2a encàrrec

3a conversa telefònica

4a entrevista per a buscar feina

5a la compravenda

6a la negociació, la discussió

8a el debat

Revisant el treball del “Qui ets tu” m’adono que em serveix com a ampliació d’aquesta entrada pel que fa a les recomanacions a l’hora de parlar en públic. 

Aquest és un exercici fet a principi de curs que consistia en fer una descripció subjectiva d’una persona mitjançant una foto, feta per mi, que suggerís la persona escollida. Després s’havia de presentar davant de la resta de la classe, tot un col·lectiu de gent encara força desconegut i amb molts dels quals encara no t’hi havies parlat. Tot i que encara no havia llegit aquest llibre, de manera intuïtiva ja vaig seguir algunes de les pautes que s’hi referencien, com per exemple, vaig preparar-me un guió, i com que era breu, vaig memoritzar-lo, i a més a més, com que coneixia força la persona, i per tant dominava el tema, perquè tenia clar el que aquella persona em transmetia. a més a més tenia un suport visual, que anteriorment havia retocat digitalment. 

Reflexionant-hi arribo a la conclusió que potser no vaig cuidar gaire tot el tema de la posició corporal i que segurament m’he de forçar més en la contacte visual i el “feedback”.

Digital

Segons Guillem Orozco, un professor i investigador del Departament d’Estudis de Comunicació Social de la Universitat de Guadalajara, Mèxic. 

Ens afirma que cal tenir present que no pel fet de ser audiència ja tinguem les capacitats necessàries per saber interpretar allò que veiem i/o escoltem. Tots som audiència, és una afirmació obvia però alhora no ho és tant, i ell ho compara amb el fet de ser home o dona. 

L’audiència per internet queda més clara. Hi ha la creença que una imatge és universal, que tots sabem interpretar-la directament, a diferència d’un ordinador, en què cal aprendre a fer funcionar els programes, saber-ne els seus codis. No és veritat que tot ho sapiguem fer, per interpretar qualsevol imatge requereix un entrenament, per tal que no passi que acabem donant més importància a una cosa o menystenim a una altra. D’aquí ve la manipulació, el fet de poder modificar una imatge en diferents plans, per exemple, per fer-te fixar en una cosa i no no en una altra. Aleshores ja no es representa la realitat sinó que se’n fa una representació interessada. Si no tens un entrenament, creus que ho saps interpretar i que tens una visió adequada d’allò que s’està emetent. Però cal educar l’esperit critic. Pots representar una cosa de moltes maneres diferents i manipular el punt de vista dels qui reben la informació. 

Aquesta educació, no només s’ha de donar a l’escola sinó en molts àmibits. Hi intervenen molts factors, però els principals són les dues institucions educatives per excel·lència, l’escola i la família, que són els dos grans pilars del desenvolupament de l’infant, però també ho són els mitjans, tot i que a menor escala. En última instància el què un infant miri a les pantalles, tant des de casa com des de l’escola, estarà pautat, però seran els mitjans qui ofertaran aquestes pantalles, per tant els mitjans de comunicació han de reconèixer la seva responsabilitat i no se’n poden evadir. Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat enorme, com és la d’educar, ja que si un nen està a casa sense adults, potser n’acabi fent un abús, per tant cal obligar als mitjans a què assumeixin aquesta responsabilitat i actuïn adequadament. Sobretot el nen i l’adolescent són els més influenciables. Veiem doncs que família i l’escola van molt lligades i han co-educar els infants, perquè al final, la tele també té els seu propis interessos i ens fa veure allò que vol que vegem. 

A les pantalles no s’hi veu tot, hi ha una producció al darrere, és interessant ensenyar com s’ha fet tota aquesta, per així veure més enllà del que es veu en una pantalla. El que vindria a ser el MAKKING OFF (interessant el maquillatge, vestuari…) 

Hem de dotar d’instruments als nens, em refereixo a instruments tecnològics, per tal que amb aquesta dotació es complementi tota la instrucció pedagògica. Sovint tot allò que ve a la imatge, és un complement del que ha dit el professor, però s’hauria de tendir a donar molta més rellevància a tota la lògica instrumental i no només a partir de les lectures i representacions que es faran d’aquesta. S’han de fer reflexions i se li ha d’ensenyar a construir aquests coneixements. Actualment la perspectiva pedagògica està molt desaprofitada, les tecnologies es veuen només com una cosa fàcil a l’abast, però no s’hi acaba d’aprofundir com a eina pedagògica instrumental. 

Hem de fer una alfabetittzació completa dels mitjans de comunicació per tal d’establir una pedagogia de cadascun d’ells, un camp d’acció pedagògica de pensament i de diferents pedagogies, amb unes competències per posar a prova si sabem veure, interpretar i dominar el mitjà programatori i comunicatiu. Actualment aprenem d’una manera autodidacta però que ens permet avançar a passos agegantats. Amb tot, hem de ser conscients que no naixem amb un xip posat sinó que necessitem el suport d’un professional, d’algú que ens orienti a través d’un procés educatiu. Els infants d’ara són producte de més avenços per les situacions que hem anat veient.

Com a aprofundiment sobre aquesta entrada, he buscat un vídeo d’un anunci d’apple:

Tant aquest vídeo com la conferència del Sr. Orozco m’inciten a molta reflexió, tant com a futura educadora i per tant amb el compromís d’educar els futurs adults a què dominin aquest tipus de competència, com tant per a mi com persona, per adonar-me més sobre aquests tipus de comunicació. No ens podem creure tot allò que veiem. 

Justament en aquest vídeo, que evidentment té una finalitat comercial, i d’això els d’apple són els reis del mercat, es justifica el fet de l’ús sistemàtic de la càmera del mòbil… insinuant que això justament és el que ajuda a cohesionar i emocionar la família, quan la realitat no sol ser aquesta… però ells ja s’avancen al problema i donen la seva lectura del món tecnològic i ens en volen convèncer.

Crec que a la comunicació audiovisual no se li dóna la importància que hauria de tenir. Com a futurs mestres hem de tenir clar que cal educar l’esperit crític i, si el tenen, aleshores aquesta competència comunicativa segur que ja la dominaran.

Oral vs Escrit

Oral i/o escrit: una manera d’abordar aquests dos codis tan iguals i alhora tan diferents seria a partir de les seves característiques contextuals i textuals.

1- CONTEXTUALS, les que es refereixen al context.

2- TEXTUALS, les que es refereixen al missatge de la comunicació, el text.

1- No existeixen situacions de comunicació exclusives de l’oral o l’escrit, perquè avui dia, el desenvolupament tecnològic dels últims anys, ha acceptat els 2 codis. Per exemple, amb el telèfon, per parlar a distància, l’oral actualment avantatja a l’escrit, que mentre que abans només es podia fer mitjançant les cartes, per escrit. Però ara, alhora, amb el whatsapp, que juga amb una escriptura que dóna immediatesa, es fa servir més que les trucades. La diferència principal és que un és un canal auditiu (l’oral) i l’altre és visual (l’escrit). El primer es percep successivament, és espontani, immediat i efímer. En canvi el segon es percep simultàniament i es tracta d’una comunicació més elaborada, diferida en el temps i duradora. A més a més aquest últim, l’escrit, fa poc ús de codis no-verbals, serien els referents a la disposició de l’espai, a diferència de l’oral el qual juguen un paper molt important, gairebé més que el llenguatge en si. En l’oral es duu a terme una interacció durant l’emissió del text, i el context extralinguístic també rep una importància molt gran, a diferència de l’escrit, on el context és poc important i no hi ha interacció durant la composició, l’escriptor no pot conèixer la reacció del lector.

2- Pel que fa a les característiques textuals, la literatura s’ha centrat bàsicament amb l’ortografia i la fonètica, és a dir, en el so i la grafia, però hi ha ha altres aspectes molt importants també com serien l’adequació, la coherència i la cohesió.

L’escrit presenta un conjunt de característiques contextuals i textuals pròpies, diferents a l’oral. Les comunicacions escrites més corrents són substancialment diferents de les orals, de forma que l’escriptor ha d’utilitzar recursos lingüístics d’adequació, coherència, cohesió i correcció gramatical distints.

Quan l’oral i l’escrit s’interelacionen, per comprendre quin és el paper real que juga l’oral en la producció i la comprensió de l’escrit, hem d’aclarir quina relació s’estableix entre ambdós. Trobem dues versions globals i complementàries que ho han estudiat: G.Vigner, qui ho analitza des de l’òptica de la didàctica de la llengua i alhora presenta tres models que es corresponen en tres concepcions de l’ensenyament de la llengua: el primer seria la construcció del model normatiu que cal seguir i aprendre; el segon es basa en un model més modern, en el qual l’oral és primordial i l’escrit el subordina; i finalment un tercer model que diu que l’oral i l’escrit són totalment autònoms i diferents; i és aquest darrer, el que defensa Vigner, el que pensa que la producció i la comprensió de l’escrit, no depèn de l’oral. Per tant defensa que cal tractar-los equitativament i per separat en l’aprenentatge de llengües.

L’altre autor, Scinto, també proposa tres models diferents entre relació oral i escrit, i els analitza des de una òptica psicoanalista. El primer veu l’oral com a a manifestació primera i principal del llenguatge i a l’escrit com una mera transcripció gràfica de l’oral, però no es pot considerar un més primordial i natural que l’altre. El segon model és l’extrem oposat, que diu que són independents l’un de l’altre. El tercer model, que és el que defensa Scinto, diu que tots dos comparteixen característiques estructurals comunes però que alhora tenen funcions distintes i complementàries.

Per tant tots dos tenen una visió semblant, ja que defensen que l’autonomia de l’oral respecte l’escrit, ja sigui des de l’òptica didàctica de l’expressió escrita, com defensa Vigner, o bé des de l’òptica dels camp de la psicolingüística tal i com defensa Scinto. Ambdós suggereixen que l’escrit no necessita l’oral per expressar-se i comunicar idees. També els dos codis han de tenir un tractament equilibrat i independent en l’aprenentatge de la llengua. Tots dos comparteixen unes característiques o propietats iguals. Per una bada trobem les descriptives, que expliquen el funcionament d’algun aspecte lingüístic (l’adequació, la coherència i la cohesió) i per l’altra hi trobem les perspectives, les quals ens determinen normes d’ús (la correcció i la variació).

Com a exercici per a aprofundir en aquesta premisa “oral vs escrit”, he seleccionat el poema “Amb música ho escoltaries potser millor” de Salvador Espriu, un text que neix com a text escrit però que, alhora, està pensat i concebut per a ser recitat i pren una dimensió oral. En l’exercici he volgut confrontar el text inicial

Et diré sempre la veritat.

I si et parlo tan sovint de la meva

quotidiana, solitària mort,

i amb cruel accent carrego

aquesta única síl·laba

del meu petit saber,

és sols perquè m'agradaria que sentissis

dintre teu, ben endins, on acaba

el fred camí al teu darrer sepulcre,

com humilment, silenciós,

t'estimo.

Veus? El suau vent a l'herba,

i tu i jo, una dona i un home,

i tots els noms de tan fràgil bellesa,

i aquesta tarda per a nosaltres

potser immortal.

Però no vols endevinar mai als meus ulls

qui sóc jo, com sóc jo, i ara m'omples

de buida, densa, sorollosa

argila de paraules,

fins a fer-ne un insalvable mur,

aquest curt pas

que ja del tot em separa

de tu.

amb la lectura que en fa el seu propi autor, acompanyat d’una música (que ja seria un altre tipus de llenguatge, el musical, que ara no seria el tema).

i després la lectura que en faig jo mateixa com a un exercici de classe

Com a reflexió final, i prenent l’exercici com a referència, no em veig en cor d’arribar a cap “veredicte” en la confrontació… penso que els dos codis són molt interessants i no els interpreto com a excloents sinó tot al contrari, es complementen i s’alimenten mútuament; jo no sabria dir com m’agrada més el poema, si escrit o recitat, i evidentment es susceptible de ser interpretat de moltíssimes maneres, tantes com intèrprets s’hi afrontin, però en qualsevol cas sempre hi ha d’haver la feina prèvia d’entendre’l i interpretar-lo per finalment poder recitar-lo transmetent emocions, que és per a mi la finalitat de qualsevol text/recital poètic..

Comuniques??

La connotació de les paraules és el valor que donem a les paraules i per tant no serà igual per a tothom ni tampoc hi ha un consens social que ho estableixi, sinó que depèn de cadascú i de les que més utillitzi. A classe de COED, se’ns van proposar diferents paraules relacionades amb la brutícia i cadascú havia de numerar-les de “més brutes a menys”; i es va donar una varietat molt gran de rànquings a tota la classe. Per posar un exemple, exposo el meu: en primer lloc vaig posar “impur”, en segon “brut”, en tercer “porc”, a quart lloc “merdós”, em cinquè “ronyós”, en sisè “llardós” i finalment en setè i últim lloc “infecte”. Aquesta la vaig col·locar l’última perquè és l’única que mai havia sentit ni utilitzat. En canvi altra gent posava en última posició “brut”, potser perquè, tal i com diu la paraula, és la més bruta, o perquè desconeixien l’origen de les altres, o simplement perquè era l‘única que utilitzen.

L’homonimització formal consisteix en acostar una paraula desconeguda a una de coneguda, pel so, sense que moltes vegades tinguin res a veure. Com per exemple, diem enciamada, d’enciam, mentre en realitat no té res a veure ja que és ensaïmada.. el homòfons són derivats per etimologia popular, n’hi ha que s’accepten com seria el cas de les estovalles, que de fet ve de les tovalles, però d’anar-ho dient, amb el pas del temps, tothom acaba ajuntant els dos termes i fer que estovalles sigui ja una paraula acceptada. N’hi ha però que no s’accepten com seria el cas de les tisores, en què és començà a dir estisores i ràpidament es va veure que s’havia d’aturar.

Per tal de què hi hagi comunicació cal que hi hagi un llenguatge, ja que és el mitjà de comunicació i expressió per excel·lència que posseïm les persones. Podríem dir que el llenguatge és un mitjà de comunicació molt extens. Podríem dir també que aquest tipus de llenguatge també permet referir-nos a persones o coses sense la necessitat de veure-les o ser-hi presents. El llenguatge comporta creativitat. Amb aquesta llengua organitzem el nostre entorn i exposem les nostres prediccions en diversos graus d’abstracció. Trobem, d’aquesta manera, una il·limitada varietat de percepcions que es veu reduïda a un número limitat de tipus d’objectes i fenòmens. Gràcies a una organització, reducció i endreça de les nostres deduccions, fetes mitjançant el llenguatge, es fa possible la comunicació. El llenguatge és el reflex del nostre entorn.

Sense llenguatge no podríem organitzar el pensament i permetre el discurs abstracte.El llenguatge és també un suport bàsic de la memòria, com que simbolitzem, podem guardar-ho a la ment. Per tant, el llenguatge és un suport bàsic de la memòria, tant en un terreny col·lectiu (llegendes, mites… que es passen de generació en generació), com en un terreny individual (relat de la nostra vida)

Cal trencar el mite de què una imatge val més que mil paraules, ja que el llenguatge guanya amb diferència a les imatges.

El llenguatge és el mitjà o instrument de comunicació més extens de tots els que posseïm; és el factor bàsic que ens defineix com a humans, ja que ens fa possible el discurs abstracte i la parla adreçada als altres. Amb el llenguatge ordenarem tant experiències viscudes per un mateix com de l’entorn.

Així doncs, aquest acte comunicatiu que farem a través del llenguatge, es pot fer mitjançant la lectura, l’escriptura, la parla i l’escolta. Aquestes quatre accions les hem de saber dominar i són les que anomenarem habilitats lingüístiques:

LLEGIR és el procés pel qual es comprèn un text escrit. Llegir = Comprendre. Segons Isabel Solé trobem 4 implicacions sobre el significat de llegir: la primera consisteix en el procés actiu perquè qui llegeix ha de construir el significat del text. El significat del text no és el mateix per qui l’escriu que per qui el llegeix. La segona és aconseguir un objectiu: sempre llegim per algun motiu, per alguna finalitat, n’hi ha molt i molts diferents, que també seran els que determinaran el tipus d’estratègies i el control sovint inconscient que exercim sobre la lectura. La tercera, és el procés d’interacció entre qui llegeix i el text: fent-se seu el text, el lector, a partir de conceptes que ja sap, i alhora adaptant-se al text transformant els seus coneixements previs en funció de les aportacions del text. I la quarta: llegir és el procés de predicció i inferència continu. Qui llegeix formula una hipòtesi sobre el significat del text que llegirà i també de les parts mentre va llegint, això ho farà a partir d’algun element del text, dels seus coneixements previs i interessos, i a mesura que va llegint va verificant o refutant aquesta hipòtesi i, si s’escau, n’elabora de noves, i segueix llegint.

ESCRIURE és el procés a través del qual es produeix un text escrit significatiu. Es treballen diferents aspectes: formals (cal·ligrafia, relació grafia-so, disposició de l’espai), lingüístics (morfològics, lexicològics, sintàctics, semàntics), discursius (tipologia textual: discursiu, informatiu, legislatiu…), propietats del text (adequació, coherència, cohesió, correcció, estil, repertori, variació…), aquests aspectes, especialment el discursiu, són molt importants i caldria treballar-los més.

PARLAR consisteix en expressar el nostre pensament mitjançant el llenguatge articulat de forma coherent, clara i amb correcció i adequació a la situació comunicativa.

ESCOLTAR, és comprendre un text a partir d’engegar un procés cognitiu de construcció de significat i interpretació d’un discurs pronunciat oralment. Saber escoltar i ser un bon oient demana un seguit d’implicacions com tenir un paper actiu i participatiu, un respecte per l’emissor i per les seves idees, un objectiu per intuir què ens vol dir l’altre, saber descobrir els objectius i propòsits de l’orador, saber descobrir i desxifrar les idees principals del missatge i saber reaccionar al missatge i, si s’escau, parlar quan acaba l’orador. 

Utilitzar i/o aprendre una llengua no és només fer servir o adquirir el codi o el conjunt de formes lingüístiques, és molt més, implica adquirir tota una sèrie d’habilitats que orienten sobre com usar aquest codi en les diferents ocasions de comunicació que es produeixen en l’entorn dels qui parlen. La competència comunicativa exigeix no només l’habilitat d’utilitzar una llengua, sinó, a més, de saber-se situar en el context comunicatiu de cada comunitat específica, en les seves formes socials, culturals i ideològiques. Trobem diferents components de la competència comunicativa: la competència lingüística/gramatical, la sòcio-lingüistica, la discursiva i l’estratègica. 

Així doncs, aquestes habilitats lingüístiques, separadament o combinades, són les que necessitarem dominar per garantir una bona comunicació, ja sigui oral, escrita o digital.

Amb la intenció d’ampliar els meus coneixements sobre la comunicació, he agafat com a model un treball fet a classe, amb quatre companyes més, sobre l’Òscar Dalmau, un comunicador que domina tots els actes comunicatius: 

Pel que fa la seva competència comunicativa digital, twitteja molt sovint. La seva activitat en aquesta xarxa es basa en què la utilitza molt, i és molt actiu, també retwitteja tweets de seguidors seus en els quals hi ha imatges de cartells publicitaris, etiquetes, anuncis… on podem trobar errades ortogràfiques catalanes. Fa pocs tweets redactats per ell mateix, ja que es dedica bàsicament a respondre a amics o seguidors que l’escriuen. Una de les seves característiques principals és la seva ironia, que reflexa en els seus tweets, tant els que escriu ell com els que retwitteja.
Pel que fa a la seva competència comunicativa escrita, podem veure que més que com a escriptor, el trobem com a Guionista de programes d’humor per a la de televisió, com Polònia i Crackovia: Veiem clarament reflexat l’humor i la ironia on tota una colla d’actors representen els esportistes i polítics del moment. http://www.youtube.com/watch?v=Fo8J9-zp864 Vam escollir aquest vídeo perquè per una banda es veu el paper de l’Òscar Dalmau com a presentador del seu programa el Gran dictat i alhora en ser un gag del programa Polònia, reflecteix la seva feina com a guionista.
També propietari d’un blog sobre música ja que n’és un gran fanàtic. En el blog podem observar els seu interès cap a la llengua; totes les entrades estan escrites en català, castellà i anglès. La seva gran afició és recuperar cançons antigues del ieiè català i una manera de fer-ho és mitjançant el seu blog.

Sabem que durant una època escrivia setmanalment al diari “Avui”. 
Pel que fa la seva competència comunicativa oral, l’Òscar Dalmau comparteix programa de ràdio amb Òscar Andreu. Hem trobat un vídeo on graven el programa de ràdio http://www.youtube.com/watch?v=f3fjsKShgUg. Un cop més ressalten l’humor i el to irònic. És un programa d’actualitat on cada dia parlen de les notícies del moment però amb un to informal i bromista. Com podem veure en el programa caçadors de bolets http://www.youtube.com/watch?v=ynaDTt4_N8A Òscar Dalmau n'és la seva veu en off. Ell és la persona perfecte per aquest paper ja que el seu to de veu és greu i el seu català és clar i correcte.

Com a cloenda d’aquesta ampliació un pearltrees elaborat pel meu grup, per tal que serveixi com a resum.

reflexionant amb tot plegat... 

Arribo a la conclusió que el fet comunicatiu, malgrat en un principi em semblava espontani i natural, entenc que pel fet que ja el tenim molt interioritzat i normalitzat, té moltes pautes i moltes estructures que no m’havia plantejat i que el converteix en un acte molt més complexe del que preveia a priori. 

Entenc que, efectivament, el llenguatge és l’estructura bàsica del pensament i que el domini de les habilitats lingüístiques són bàsiques per a comunicació fluïda i edificant, que alhora ens permetrà adquirir noves estructures i habilitats… tot plegat és exponencial!

Com ens veuen des de fora

Per saber com ens veuen des de fora, quina impressió causem… el millor és demanar-ho directament i amb una mica de sort n’obtindrem una descripció; aquesta, a banda de ser més objectiva o més subjectiva, haurà de tenir una estructura, per tal que pugem entendre-la... Bé... anem a pams i intento explicar-me, a veure si així ens entenem:

Què és la descripció?

És un mode d’organització del discurs que pretén representar, lingüísticament, no només persones, sinó qualsevol aspecte de la realitat; ja sigui concret o abstracte: animals, objectes, paisatges, èpoques, sentiments, etc.

Mitjançant seqüències descriptives es proporciona informació i característiques diferents dels objectes. El to pot ser més subjectiu o més objectiu, depenent de la situació comunicativa i del propòsit de l’intercanvi, així com del grau d’importància que atorguem a ordenar estríctament la informació.

La seqüència descriptiva sol ser la dominant d’un text, però en la major part dels textos apareix combinada amb altres seqüències. En l’àmbit literari forma part substancial dels relats, juntament amb la seqüència narrativa i la dialogal, que són part essencial de la representació del món de ficció.

Així doncs podem distingir dues classes de descripció:

La subjectiva: l’autor reflecteix el que li suggereix personalment l’aspecte que descriu. Sol tenir una finalitat estètica.

L’objectiva: l’autor adopta una actitud imparcial davant de l’objecte descrit, i es limita a descriure amb la major precisió possible les característiques de l’aspecte que s’està descrivint. Aquest tipus de descripció és la que trobem en els textos acadèmics i científics.

En un text científic, l’ordre és essencial i s’ha utilitzar necessàriament un estil objectiu, clar i concís. Primer s’ha de fer un establiment del tema fent una presentació de l’objecte com un tot, després s’ha de fer la caracterítzació distingint les qualitats, propietats i parts de l’objecte i, per últim, s’ha de establir una relació amb el món exterior pel que fa l’espai i el temps, així com pel que fa les associacions múltiples amb altres móns i objectes.

Com fer una bona descripció? 

1. Idear (explorar la situació): cal seleccionar minuciosament les paraules precises que ens permetin imaginar l’objecte de la descripció.
2. Ordenar la informació obtinguda (esquema estructural): el grau de complexitat pot arribar a variar molt.
3. Textualitzar (elaboració del text/discurs): en descripcions objectives s’adoptarà un llenguatge més concís, en canvi en descripcions subjectives i expressives segurament hi haurà moltes comparacions i metàfores.

Tècniques descriptives: utilitzar sintagmes nominals àmpliament adjectivats, verbs en present o imperfecte d’indicatiu, paraules que descriuen impressions sensorials, terminologia específica, definicions, enumeracions, recursos expressius…

Aprofundim una mica més en els models de descripcions amb alguns exemples:

CANÇONS: “El Gripau Blau” (personificació de l’animal), “Lila” (personalitat), “Pedro Navaja” (seqüencialització d’una tragèdia de baixos fons), “Com un puny” (sentiments), “Nit de Sant Joan” (festa).

I la meva seria “Paff, El drac màgic”

POESIA VISUAL: gran poeta d’aquest estil seria en Joan Brossa, com per exemple aquest poema “Tu”

POESIA CONVENCIONAL “Gernika” de Palau i Fabre i “Si parlo dels teus ulls” de Miquel Martí i Pol . El primer des de un punt de vista més objectiu i el segon més subjectiu.

La meva tria seria “Conte metafísic” de Joan Margarit

"Hi havia una vegada un home sol 

que estimava una dona que no és.

Era de nit en la ciutat tranquil·la:

caminant pels carrers mentre mirava

les finestres enceses, el cel negre,

preguntava a la dona que no és:

de què et nodreixes?

I ella li deia: del dolor perdut.

Ara ell és un home que no és.

Abrigat amb el fred del seu amor,

mira la soledat, que ha esdevingut

l'únic real, i d'una gran tendresa."

NOVEL·LA: “El carrer estret” de Josep Pla, “Els homes que no estimaven les dones” de Stieg Larsson; “La tramuntana”, dins d’ “El geni del país”, de Josep Pla. La meva seria: “La Plaça del Diamant” de Mercè Rodoreda

ASSAIG: Salvador Espriu vist per Josep M. Espinàs a “Relacions particulars”, Salvador Espriu vist per Baltasar Porcel a “Grans catalans d’ara”, “Porqué tengo que ir a la escuela?” vist per Hartmut von Hentig. I us deixo amb Xesco Boix vist per Lluís Panyella

CONTE: "Abiyoyo", de Pete Seeger, però explicat i cantat per Xesco Boix. Tots els contes de Mercè Rodoreda

VÍDEO: Summercat, anunci d’Estrella Damm . Un vídeo de la dona estrangera:

Reflexió

M’adono que, un cop analitzades els dos tipus de descripcions, és quan aconseguim combinar-les totes dues, quan podem aconseguir una visió molt més fidel i interessant. En el treball d’Identitat i Territori, justament, per poder copsar i definir què és Salats, combinem la nostra descripció objectiva::

“Salats! és un espectacle teatral situat a l’època medieval que relata la història de la sal a Súria. Escrit per un guionista surienc, basat en us fets reals investigats per un estudiós surienc, i interpretat també per un elenc surienc, des de la primera vegada que va ser representat, ara fa 7 anys, es repeteix cada any. Es tracta d’una peça curta de teatre, música i dansa, que explica, dins dels actes de la fira medieval de Súria, en un context medieval, a l’aire lliure, una part de la història a través dels embolics amb la sal.”

amb la descripció subjectiva que ens aporten els actors de l’espectacle:

Des de Súria

Hola a tots i benvinguts al meu blog!. Sóc la Neus Esquius i Solanas, sóc de Súria, tinc 18 anys, i ara estic cursant a la Universitat Ramon Llull, a la facultat Blanquerna, el meu primer any en la carrera d’Educació Primària.

Des del mòdul de Processos i Contextos Educatius II, on hi trobem “Gestió de la Informació i les TIC” i “Comunicació Oral Escrita i Digital”, ens han proposat de fer un dossier d’aprenentatge en forma de blog, per així, poder anar-hi penjant tot allò que anem descobrint, coneixent i assimilant. La meva intenció és que la majoria de les meves entrades segueixin una estructura similar: primer de tot una breu descripció sobre el tema tractat, segonament la meva reflexió personal i la utilitat que li puc donar, i per últim una breu ampliació amb exemples.

Un blog forma part d’una blogosfera,  un conjunt de blogs que, interelacionats entre ells, tenen uns mateixos interessos i trets en comú; així doncs si ens situem dins el món de l’educació,  hi trobem la blogosfera educativa, on s’hi trobarien relacionats tots els blogs que comparteixin aquesta temàtica. Com acabo de dir, per la part que a mi em toca i m’interessa, em centraré en aquesta gran blogosfera, on el meu blog, ara, ja en forma part. Dir en primer lloc que fer un blog ho trobo molt interessant, no només ara com estudiants, que també, ja que d’aquesta manera podem descobrir tot allò que la resta de companys descobreix i alhora nosaltres, per mitjà d’altres blogs, descobrir coses noves, sinó que també de cara al nostre futur professional, com a mestres, ens podrà ajudar molt, per mirar tècniques que han funcionat a altres companys o companyes, d’altres que hauran fracassat i, alhora, poder-hi exposar i compartir les nostres pròpies experiències.